" LA MUNTANYA A SANT MARTI "

UN DELS MAJORS ESDEVENIMENTS ESPORTIUS I CULTURALS DEDICAT A LA MUNTANYA...

AL DISTRICTE DE SANT MARTI

A LA FARINERA DEL CLOT
AMB LA ORGANITZACIÓ DE
LES ENTITATS EXCURSIONISTES DE SANT MARTI






divendres, 26 d’agost de 2011

Gerlinde Kaltenbrunner i Ferran Latorre





(Amb Gerlinde al coll del Broad Peak, a 7900 m)
La notícia que a situat a Gerlinde Kaltenbrunner com la primera dona a conquerir els 14 sense oxigen ha reobert l’etern debat sobre la moral i la puresa d’aquest esport tan complex. Els que coneixem a Gerlinde- dir, com diuen alguns, que és una amiga, em semblaria una pedanteria oportunista- i hem compartit algunes expedicions amb ella, ens sumem a aquesta alegria compartida per tota la comunitat d’escaladors.
Aquesta coincidència no és gratuïta: la gent s’alegra en general dels èxits d’aquells que s’ho mereixen i al mateix temps recela d’aquells èxits que són fruit de la sort, o d’estratagemes que busquen dreceres, o que són resultat directament de la trampa. No és aquest últim el cas de Gerlinde, i per això la unanimitat absoluta en felicitar-la. He pogut viure en primera persona, -al Dhaulagiri i al Broad Peak, amb qui vaig compartir ascensió i cim-, que els elogis són més que merescuts. Dona apassionada per la muntanya d’una manera sincera i rotunda, molt preparada física i tècnicament, amb molta iniciativa i una determinació estricta, estem parlant d’una excel.lent muntanyenca, en general i d’una extraordinària himalaista en particular. Pel que he viscut en directe, mai ha renunciat a obrir traça, a prendre el lideratge en moments determinants, a estirar el carro en situacions difícils. Es tracta d’una de les poques “dones alpinista” que he conegut, que realment suma, i molt.
Però convindrem que la nostra admiració ve, més enllà de la força i de la tècnica, per allò tan inconcret i indefinible com el seu ferm compromís amb uns certs valors ètics a la muntanya. Uns valors que encara segueixen en discussió i que li donen, en el fons, aquesta dimensió de passió a l’alpinisme. Però com passa amb conceptes com el bé o el mal,-tots sabem el que són, però no som capaços de definir-los- els valors ètics de la muntanya són molt líquids i esmunyedissos. No ens enganyem, també per Gerlinde. De fet, no he conegut encara a cap alpinista – ni Reinhold Messner-que es pugui dir que sigui 100% pur. Per la simple raó que la total, absoluta i permanent congruència és impossible, i perquè en el fons tampoc sabem definir què és la puresa, perquè ha anat canviant durant la història, o perquè hi ha una diferent versió -per molt propera que sigui- per a cadascú de nosaltres. Encara que tots sabem en quina direcció està, qui és més pur que un altre, i intuïm teòricament en quines premisses es basa. Tots sabem reconèixer el que és pur, però ens costa definir amb paràmetres exactes.
Per tots aquests matisos, costa molt situar el debat. En les últimes entrevistes la gent em pregunta sempre sobre el mateix. Que si l’oxigen, que si l’Edurne, que si Gerlinde … Sense entrar més a fons en el debat, cal dir que és cert que l’estil de Gerlinde en la consecució dels 14 ha estat més pur. Però tampoc vol dir que ambdues escaladores s’hagin situat en extrems oposats. Situem les coses en la seva justa mesura: ni Gerlinde ha estat 100% pura, ni l’Edurne tot el contrari. Gerlinde ha escalat la majoria de les vegades per rutes normals, com l’Edurne, i en moltes ocasions utilitzant sense més remei les cordes d’altres expedicions. És cert que sempre ho ha fet en grups petits i sense xerpes. Però tampoc l’Edurne, quan els ha utilitzat, ha anat acompanyada amb un exèrcit de gent, a l’estil coreà. La diferència per tant, en aquest aspecte és de matís: Gerlinde ha escalat en un estil més lleuger que l’Edurne, sent aquella més incisivament protagonista de les seves ascensions.
Dit això, queda el punt més crític de la discussió, i aquest gira entorn d’una qüestió que es ve arrossegant des dels anys vint i que ja van començar Mallory i companyia. És el recurrent tema de l’oxigen, tema pel qual cada dia em pregunten periodistes i coneguts. Davant aquesta qüestió tan sols afegiré una dada i que cadascú jutgi pel seu compte, doncs ja començo a estar cansat del tema. L’Agència Internacional del Dopping (AID), fa uns anys va dictaminar que utilitzar O2 és dopping. Convindrem que l’alpinisme és més que un esport, però que en qualsevol cas no ha de ser menys que un esport. I que en conseqüència hauríem, si més no, de respectar les mínimes regles de joc que comparteixen tota la resta d’esports. Si assumim aquesta premissa, no hi ha altre corol.lari possible que el de no poder admetre, esportivament parlant, els cims oxigenats com a vàlids. Ara bé: la decisió de la AID, té caràcter retroactiu?. L’Edurne va escalar l’Everest amb O2 el 2001, quan encara no havia dictamen. Què fem amb els cims oxigenats anteriors al dictamen?
El debat segueix sent subtil. En conclusió de moment només puc dir que estrictament l’Edurne ha estat la primera a escalar els 14 i que Gerlinde és moralment la primera en haver-ho aconseguit. Empat tècnic? La història decidirà on se situen les dues escaladores. I de moment, que cadascú de nosaltres assumeixi la seva pròpia resposta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada